"Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient amb nata.
De seguida van adornar-se que s'enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tan espesa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Notaven com cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.
Una d'elles va dir en veu alta: "No puc més. És impossible sortir d'aquí. En aquesta matèria no s'hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril".
Dit això, va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l'espès líquid blanc.
L'altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: "No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però encara que s'apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l'ultim alè. No vull morir ni un segons abans que arribi la meva hora".
Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.
I, de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i saccejar-se, la nata es va convertir en mantega.
La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins la vora del recipient. Des d'allà va poder tornar a casa raucant alegrement."
(Jorge Bucay, 2004)
Font: Contes per viure
De seguida van adornar-se que s'enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tan espesa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Notaven com cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.
Una d'elles va dir en veu alta: "No puc més. És impossible sortir d'aquí. En aquesta matèria no s'hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril".
Dit això, va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l'espès líquid blanc.
L'altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: "No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però encara que s'apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l'ultim alè. No vull morir ni un segons abans que arribi la meva hora".
Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.
I, de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i saccejar-se, la nata es va convertir en mantega.
La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins la vora del recipient. Des d'allà va poder tornar a casa raucant alegrement."
(Jorge Bucay, 2004)
Font: Contes per viure