Cadena de favors...

Us passo un vídeo, que em va passar la meva germana fa un temps. El vídeo es titula "cadena de favors" 

El vídeo em fa pensar en la bona sensació que et deixa poder comptar amb els demés, sentir-te recolzat per les persones que t'estimen. Fer favors i ajudar als altres, ens fa sentir bé, ens fa sentir més útils.
Per tant, us proposo que aquesta setmana ens dediquem a fer-nos favors els uns als altres. Així doncs, podeu demanar els favors que necessiteu a l'apartat de comentaris d'aquesta entrada i després ens anirem organitzant per portar-los a terme.
Començo jo? Doncs necessito que em feu el favor d'escriure un comentari explicant el favor més important que us han fet a la vida. 
Som-hi!!

Les granotes dins la nata

"Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient amb nata.

De seguida van adornar-se que s'enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tan espesa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Notaven com cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.

Una d'elles va dir en veu alta: "No puc més. És impossible sortir d'aquí. En aquesta matèria no s'hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril".

Dit això, va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l'espès líquid blanc.

L'altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: "No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però encara que s'apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l'ultim alè. No vull morir ni un segons abans que arribi la meva hora".

Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.

I, de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i saccejar-se, la nata es va convertir en mantega.

La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins la vora del recipient. Des d'allà va poder tornar a casa raucant alegrement." 
(Jorge Bucay, 2004)




Font: Contes per viure

Valors: L'AIGUADER

Un carregador d’aigua de l’Índia tenia dos grans gerres que penjaven als extrems d’un pal i que portava damunt de les seves espatlles. Una de les gerres tenia diverses esquerdes, per on perdia lentament part del seu contingut, mentre que l’altra era perfecta i per això conservava tota l’aigua fins al final del llarg camí a peu, des del rierol fins a la casa de l’aiguader, però quan arribaven, la gerra trencada només tenia la meitat de l’aigua.

Durant dos anys complets això va ser diàriament així, per descomptat la gerra sana estava molt orgullosa dels seus èxits, perquè es sabia perfecta per als fins per als que va ser creada. Però la pobra gerra esquerdada estava molt avergonyida de la seva imperfecció i se sentia miserable perquè només podia fer la meitat de tot el que se suposava que era la seva obligació.

Llavors, la gerra trencada li va parlar a l’aiguader dient-li:

- Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només pots aprofitar la meitat de la meva càrrega i només obtens la meitat del valor que hauries de rebre.

L’aiguader, li va dir compassivament:

- Quan tornem a casa vull que miris les bellíssimes flors que creixen al llarg del camí.

Així ho va fer la gerra. I en efecte va veure moltíssimes flors precioses al llarg del camí, però, a pesar de tot se sentia afligida perquè al final, només quedava dins de si la meitat de l’aigua que havia de portar.

L’aiguader llavors li va dir:

- T’has adonat que les flors només creixen en el teu costat del camí? Sempre he sabut de les teves esquerdes i vaig voler treure el costat positiu d’això. Vaig sembrar llavors de flors a tot el camí per on vas i tots els dies les has regat; i durant dos anys jo he pogut collir aquestes flors per a decorar la meva llar. Si no fossis exactament com ets, no hagués estat possible crear aquesta bellesa.

“Cada un de nosaltres té esquerdes… Tots som en algun aspecte com aquesta gerra esquerdada, però hem de tenir present que sempre existirà la possibilitat d’aprofitar les nostres pròpies “limitacions” perquè, en comptes de sofrir-les, aconseguim traure d’elles el millor profit, i que si allí estan…, potser és per alguna cosa…”

Treball en equip

Aquí teniu el video que hem vist aquest matí a valors.
Som un gran equip!! Endavant!!

Finestres

"Hi havia una vegada una parella que s'acabava de casar i es van traslladar a viure a un barri que era molt tranquil.

El primer matí a la nova llar, mentre la dona s'estava prenent un café, va mirar per la finestra i va observar com la veïna estava penjant al seu estenedor uns llençols.

La dona, li diu al seu marit tota estranyada:

- Oh! quins llençols més bruts que penja la veïna! Potser que necessiti sabó nou i, tan de bo li pugui donar per ajudar-la a rentar bé els llençols!

El seu marit la va mirar però no va respondre res.

I així durant uns quants dies, la dona continuava mirant per la finestra i anava observant com la seva veïna estenia llençols que sempre estaven bruts.

Fins que, passat un mes, un bon dia la dona s'aixeca del llit i es direigeix novament cap a la finestra. Aquest cop es queda bocabadada del que veu i esmorzant li diu al seu marit:

-Has vist? La veïna avui ha penjat els llençols nets. Vols dir que no l'ha ajudat algú?

El marit, la mira i contesta:

-No, és que avui m'he llevat d'hora i he netejat els vidres de la nova finestra.

Un paquet de galetes

Una noia estava esperant el seu vol en una sala d’espera d’un gran aeroport. Com que havia d’esperar molta estona, va decidir comprar un llibre i també un paquet de galetes.

Va asseure’s en una sala de l’aeroport per a poder descansar i llegir en pau, i va deixar les seves coses al seient del costat. Deixant aquest seient entre mig, va asseure’s un home que va obrir una revista i va començar a llegir.

Al cap d’una estona a la noia li va agafar gana, va obrir les galetes que tenia al seient del costat, i va començar a menjar.

Quan ella va agafar la primera, l’home també en va agafar una. Ella es va sentir indignada, però no va dir res. Només va pensar: “Que descarat! Si jo fos més valenta, fins i tot li donaria una bufetada per a que no se n’oblidi mai”.

Cada cop que ella agafava una galeta, l’home també n’agafava una.

Allò la indignava tant que no aconseguia concentrar-se ni reaccionar.

Quan quedava només una galeta, va pensar: “què farà ara aquest aprofitat?”

Aleshores, l’home va partir la última galeta i en va deixar mitja per a ella.

Ah, no! Allò li va semblar massa! Es va posar a rebufar de ràbia. Va tancar el seu llibre, va recollir les seves coses i va marxar cap al sector d’embarcament…

Quan va asseure’s a l’interior de l’avió, va mirar dins la seva bossa i per la seva sorpresa, allà estava el seu paquet de galetes, intacte, tancat!

Va sentir tanta vergonya!

Només aleshores es va adonar de quan equivocada estava. Havia oblidat que les seves galetes estaven guardades dins la seva bossa! Ja no era temps ni tenia possibilitats per a donar explicacions o demanar disculpes. Però sí per a raonar:

Quantes vegades a la nostra vida traiem conclusions, quan hauríem d’observar millor? Quantes coses no són exactament com pensem sobre les persones?

(extret d'Internet)

ASSEMBLEA A LA FUSTERIA

Aquí teniu un nou conte, parla del treball en equip. Espero que us agradi...

“Expliquen i conten què, a mitja nit, va haver a la fusteria una estranya assemblea. Les eines s’havien reunit per arreglar les diferències que no les deixaven treballar.

El Martell va pretendre exercir la presidència de la reunió, però de seguida l’assemblea li va notificar que tenia que renunciar:

- No pots presidir, Martell- li va dir el portaveu de l’assemblea -. Fas massa soroll i et passes tot el temps donant cops.

El Martell va acceptar la seva culpa però va proposar:

- Si jo no presideixo, demano que també sigui expulsat el Cargol ja que sempre se li han de donar massa voltes per que serveixi per alguna cosa.

El cargol va dir que acceptava la seva expulsió però va posar una condició:

- Si jo me’n vaig, expulseu també el Paper de Vidre ja que és molt aspre en el seu tracte i sempre té “friccions” amb els altres.

El Paper de Vidre va dir que no se’n aniria a no ser que fos expulsat, també, el Metre. Va dir:

- El metre es passa tot el temps mesurant als altres segons la seva pròpia mida com si fos l’únic perfecte.

Estant la reunió en tan delicat moment, va aparèixer el Fuster que es va posar el davantal i va iniciar la seva feina. Va fer servir el Martell, el Paper de Vidre, el Metre i el Cargol. Va treballar la fusta fins acabar el moble. A l’acabar el treball, se’n va anar.

Quan la fusteria va quedar novament buida, l’assemblea va reprendre la conversa. Va ser llavors quan la Serra, que encara no havia pres la paraula,va dir:

- Senyors, ha quedat demostrat que tenim defectes però el fuster treballa amb les nostres qualitats, són elles les que ens fan valuosos. Així que proposo que no ens centrem tant en els nostres punts febles i ens concentrem en la utilitat dels nostres punts forts.

L’assemblea va valorar llavors que el Martell era fort, el Cargol unia i donava força, el Paper de Vidre era especial per afinar i llimar asprors i van observar que el metre era precís i exacte. Es van sentir un equip capaç de produir mobles de qualitat. Es van sentir contents de les seves fortaleses i de treballar plegats”.

(Adaptació del recull de metàfores de “Aplicate el cuento” Relatos de ecologia emocional) M. Conangla.

L'elefant encadenat

L'ELEFANT ENCADENAT

Quan era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals. Em cridava especialment l’elefant que, com vaig saber més tard, era també l’animal preferit d’altres nens. Durant la funció, la bèstia enorme feia gala d’un pes, una mida i una força descomunals... Però després de l’actuació i fins poc abans de tornar a l’escenari, l’elefant sempre es quedava lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes.

L’estaca, però, només era un minúscul bocí de fusta amb prou feines enterrat a uns quants centímetres de terra. I tot i que la cadena era gruixuda i poderosa, em semblava obvi que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel amb la seva força, havia de poder alliberar-se amb facilitat de l’estaca i fugir.

El misteri encara em sembla evident.

¿què el subjecta doncs?

¿per què no fuig?

Quan jo tenia 5 o 6 anys encara confiava en la saviesa de la gent gran. Vaig preguntar doncs a un mestre, un pare o un oncle pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat.

Llavors vaig fer la pregunta òbvia: “si està ensinistrat¿per què el lliguen?”

No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps vaig oblidar el misteri de l’elefant i l’estaca, i només me’n recordava quan em trobava amb altres nens que també s’havien fet aquella pregunta alguna vegada.

Fa alguns anys vaig descobrir que, per sort meva, algú havia estat prou savi per trobar la resposta:

L’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit.

Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar l’elefant indefens acabat de néixer subjectat a l’estaca. Estic segur que, en aquell moment, l’elefantet va empènyer, va estirat i suar tractant d’alliberar-se. I malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir perquè aquella estaca era massa forta per a ell.

Vaig imaginar que s’adormia esgotat i que, l’endemà, ho tornava a provar, i l’endemà següent, i l’altre... Fins que, un dia, un dia terrible per a la seva història, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.

Aquell elefant enorme i poderós que veiem al circ no s’escapa perquè, el pobre, creu que no pot.

Té gravat el record de la impotència que va sentir poc després de néixer.

Mai, mai més va tornar a posar a prova la seva força...

Empatia

Les meves sabates

Les meves sabates és un curtmetratge on se'ns  mostra com, sovint, ens equivoquem jutjant als altres pel que tenen i no pel que són. Potser, hauriem de centrar-nos més en gaudir de les petites coses que ens ofereix la vida deixant una mica de banda tot allò material. Valorem més el que som i el que tenim!!. Impactant final...

Bon cap de setmana!!

Bones pasques!!

Bon dia nens i nenes!
Com van les vacances? Espero que no esteu molt "enganxats" als videojocs... per si de cas, us passo un vídeo on una mare intenta "desenganxar" al seu fill de les "pantalles".
Petonets a tots i totes!!
Gaudiu dels dies de festa que queden!





Font: creaconlaura.blogspot.com.es

No et donis mai per vençut

Hi havia una vegada, en un regne llunyà, un home molt virtuós que va ser acusat injustament d’haver comès un crim. En realitat ho havia fet una persona molt influent de la cort i, per això, des del principi, havia buscat un fals culpaple.


Havien de jutjar l'home innocent. Hom sabia que tindria molt poques possibilitats de lliurar-se del terrible veredicte: la forca!

El jutge, que també formava part del complot, intentà, de tota manera, donar l'aspecte d'un judici just. Per això digué a l'acusat:

“Conec la teva fama d’home just i devot del Senyor, així doncs deixarem a les teves mans el teu destí. En dos papers diferents escriuré, culpable i innocent; tu escolliràs un dels paperets i Déu guiarà la teva mà per decidir el teu destí".


El funcionari, portat per la seva dolenteria, havia preparat dos papers amb la mateixa paraula: "culpable".


La víctima s'adonava que el sistema preparat era un parany, una trampa.
No podia fugir.


El jutge digué a l'home:


-Agafi un dels dos papers

Ell respirà, es va quedar en silenci una estona i, quan la sala començava a impacientar-se, amb un somriure estrany, va agafar un paper i ràpidament se’l va posar a la boca i tot seguit se’l va empassar. 


Amb sorpresa i indignació els presents li digueren:


- Però, què has fet, desgraciat?, com sabrem ara el veredicte?.
- Molt senzill- va respondre l’home- Només cal que llegiu el paper que queda, i sabrem el que deia el paper que m’he empassat.


Rondinant i amb descontent poc dissimulat, van haver d'alliberar l'acusat i mai no tornaren a molestar-lo. 

Això ens demostra que per més difícil que se’ns presenti una situació, no hem de deixar mai de buscar la sortida ni de lluitar fins a l'últim moment.

                                                                                Text adaptat (extret d'internet)

Per quatre cantonades de no res...

Ja fa alguns anyets que em van regalar aquest conte tan especial.  Tracta d'un quadradet que juga amb els seus amics rodonets però, quan vol anar a jugar a casa d'un rodonet no pot entrar...

Avui, mirant una pel·lícula per youtube, he vist aquest video recomenat en petit a la dreta de la pàgina i m'ha fet tanta il·lusió que el comparteixo amb vosaltres.
Espero que us agradi!!


  

Cuerdas

Avui, un gran amic meu, m'ha recomenat aquest emotiu curtmetratge guanyador d'un Goya 2014 al millor curt d'animació. És tracta de la història d'una bonica amistat entre una nena i un nen molt especial. Ens parla de valors, il.lusions... en definitiva, del veritable sentit de la vida.
A mi m'ha agradat moltíssim, espero que a vosaltres també us agradi.
Crec que hi ha molt per reflexionar sobre el contingut d'aquesta història tan tendra.
Espero els vostres comentaris...

Tráiler del corto 'Cuerdas'

També us passo el vídeo de les declaracions del seu director. Fixeu-vos com llueix el goya i la polsera de corda... Escolteu amb atenció com agraeix al seu fill tot el que li ha donat.

Lizzie Velásquez

Just quan preparava  la classe de divendres; el conte " l'aiguader",  em va arribar (via facebook) aquest TED. Lizzie, és una noia de 24 anys que va néixer amb una malaltia rara. Una vegada la van etiquetar com la "dona més lletja del món" però ella va decidir tirar endavant i treure profit de la seva situació.

Em va recordar el final del conte: “Cada un de nosaltres té esquerdes… Tots som en algun aspecte com aquesta gerra esquerdada, però hem de tenir present que sempre existirà la possibilitat d’aprofitar les nostres pròpies “limitacions” perquè, en comptes de sofrir-les, aconseguim treure d’elles el millor profit, i que si allí estan…, potser és per alguna cosa…”  Això és el que Lizzie va fer.  La seva història és l'exemple real de la moralitat del conte.

Possiblement  no és la dona més guapa  però, igual que la gerra, fa d'aquest món un lloc millor amb les seves flors, amb els seus missatges...

Jo sóc per què nosaltres som

Un antropòleg va proposar un joc als nens  i nenes d’una tribu africana: Va posar un cistell ple de fruites a prop d’un arbre i va dir a les criatures que aquell que arribés primer guanyaria totes les fruites.

Quan va donar la senyal per tal que tots començaren a córrer, els xiquets es van agafar de les mans i van córrer junts. Després van seure junts per fruir del premi.

Quan els va preguntar perquè havien fet això, si només un podia guanyar les fruites, li respongueren: UBUNTU!! Com un de nosaltres podria estar feliç si els demés estaven tristos?

UBUNTU, en la cultura Xhosa significa “jo sóc per què nosaltres som“

Olimpides especials

En una escola  de nens especials, que tenien en comú patir síndrome de Down, es va organitzar en primavera una jornada d’Olimpíades .

Tots participaven almenys en alguna competència i, diversos d'ells, en moltes.

La fi de la tarda era a la pista central de l'escola on es correria, davant de pares i convidats, la cursa dels cent metres llisos.

La cursa tenia deu corredors que tenien entre 8 i 12 anys. El professor d'educació física els va reunir i, amb bon criteri educatiu, els va dir:

 - Joves, tot i ser una cursa, l'important és que cada un de vosaltres doni el  millor de si mateix, no és important qui guanyi la cursa, l'important és que tots arribin a la meta. Enteneu?
- Si senyor - van contestar totes les nenes i els nens a la vegada.

Amb gran entusiasme i davant la cridòria de familiars, companys i mestres, els corredors es van alienar a la sortida. I, després del clàssic preparats?, el professor de gimnàstica, va disparar una bala de fogueig. 
Els deu van començar a córrer i des dels primers metres dos d'ells es van separar de la resta. De sobte la nena que corria en el penúltim lloc va ensopegar i va caure. La ferida als genolls va ser menor que l'ensurt, però la nena plorava per ambdues coses. El jovenet de l'últim lloc, es va aturar per auxiliar-la, es va agenollar al seu costat i li va besar els genolls ferits. El públic es va posar dret, tanquil·litzant-se en veure que res greu havia passat. No obstant això, tots els altres nois es van girar i, en veure els seus companys, van tornar els seus passos cap enrere. Quan es van ajuntar,  van consolar a la joveneta, que va canviar el seu plor per una rialla quan entre tots van prendre la decisió: el professor els havia dit que l'important no era qui arribés primer, així que entre tots van alçar a la companya i la van carregar trencant la cinta d'arribada tots alhora.   
 
Al diari local posava, en la seva nota del dia següent, amb tota precisió: "L'emoció més intensa de les Olimpíades especials d'ahir va ser la cursa dels cent metres llisos. Si no va poder anar pregunti als assistents: Qui va guanyar? Tots li respondran el mateix: - En aquesta cursa van guanyar tots".